Grècia
Seguint el fil de la història de la perfumeria arribem a una de les seves fites més importants: Grècia. A la Grècia clàssica tot el que representava bellesa, estètica, harmonia, proporció i equilibri tenia un origen diví. Tot això i moltes més coses es personificaven en divinitats i herois mitològics. No és estrany, per tant, que els ungüents i els perfums contribuïssin a enaltir la bellesa i fossin considerats una deixa dels déus.
Segons la tradició homèrica foren els déus de l’Olimp els qui ensenyaren als homes i a les dones l’ús de les aromes. A la mitologia trobem molts relats en què déus, nimfes i altres personatges són creadors dels perfums. I així veiem com la rosa, que era blanca i inodora, adquirí el seu color vermell i la seva fragància penetrant des del dia en què Venus es clavà una espina d’un roser i amb la seva sang la tenyí de vermell. La rosa es tornà tan bella que, en veure-la, Cupido la besà i des d’aquell moment prengué l’aroma que ara té.
Un altre dia, quan Venus es banyava a la riba d’un llac, fou sorpresa per uns sàtirs. Venus fugí i s’amagà entre uns matolls de murtra que la cobriren, i als sàtirs no la veieren i passaren de llarg. Agraïda donà a la murtra l’intensa olor que avui desprèn.
Quan Esmirna cometé el seu gran pecat, fou castigada i convertida en un arbre, però penedida, plorà tan amargament que les deesses rebaixaren el seu càstig i la convertiren en l’arbre de mirra que plora resines aromàtiques.
Deixant a banda la mitologia, l’origen i el desenvolupament de la perfumeria a Grècia el trobem en els seus veïns de Creta i en les seves colònies, així com a Síria i altres pobles mediterranis, Els perfumistes d’aquests països instal·laren els seus negocis a les ciutats gregues i venien els productes que elaboraven en petites tendes i parades desmuntables a les àgores o mercats públics. Els grecs no trigaren a aprendre’n i molt aviat importaren essències orientals i es convertiren en grans mestres en l’elaboració de perfums i, sobretot, d’ungüents. Homes i dones abusaren tant del consum de perfums que Soló, un dels set savis de Grècia, es va veure obligat a prohibir-ne la importació per limitar les despeses.
Aquestes lleis restrictives duraren ben poc. No es podia anar en contra de la voluntat de la majoria i, al cap de poc temps, tornà el costum de perfumar-se i, en particular, d’oferir als déus les aromes de l’encens i la mirra després dels sacrificis habituals d’animals de tota classe. Aquestes resines oloroses eren importades d’Aràbia i costaven molts diners, fins al punt que, explica Herodot, en certa ocasió va veure que el jove Alexandre Magne oferia una gran quantitat d’encens davant l’altar després de l’oració; el seu mestre Aristòtil, que el va veure, el reprengué dient-li: “si vols cremar tant d’encens als déus, conquereix primer la terra que el produeix”. Alexandre no contestà, però uns anys més tard, quan conquerí Aràbia, recordà l’advertiment d’Aristòtil i li féu trametre 500 talents d’encens i 100 de mirra.
Però no tothom a Grècia tenia afició per les aromes. A Sòcrates no li agradaven, i en les seves classes, deia que els homes no s’haurien de perfumar mai ja que, una vegada perfumats, farien la mateixa olor els homes lliures que els esclaus. En canvi, Diògenes, que era home descuidat i brut i vivia dins d’una bóta pràcticament en la indigència, quan es perfumava, ho feia posant-se el perfum als peus, i ho justificava dient: “Si em perfumo els meus peus l’olor arriba al meu nas, però si me’l poso al cap, tan sols els ocells gaudeixen de la seva olor”. La gran aportació dels grecs a la perfumeria fou la d’aplicar el seu art als flascons i capses de ceràmica que s’utilitzaven com a recipients per guardar els perfums o els ungüents. Aquests, encara avui, no han estat superats en bellesa. Els grecs, que dissenyaren gran quantitat de flascons de ceràmica per a tots els usos, crearen set formes diferents per guardar els seus perfums líquids o greixosos, primer amb motius geomètrics o d’animals fantàstics, més tard amb escenes mitològiques o quotidianes, de figures roges o negres segons la cronologia. El més clàssic i estès va ser el “Lekytos”, un vas elegant i esvelt que es divulgà tant que es deia d’algú que era pobre de solemnitat que no tenia ni un “Lekytos”.