Egipte

Egipte

Les cultures mesopotàmiques tingueren una influència notable sobre les altres cultures del seu temps i sobre les que seguiren en el decurs de la història. Entre les primeres cap destacar la de l’antic Egipte, que constitueix una de les indústries cosmètiques i perfumístiques més importants de l’antiguitat.

En efecte, la vida del poble egipci es desenvolupava com una el·lipse al voltant de dos focus: un d’ells eren les seves creences religioses que, molt arrelades i estructurades, donaven sentit a la vida i a la mort, regulaven les seves relacions amb els nombrosos déus –el faraó inclòs– i tenien un protagonisme especial en les grans festes i celebracions que marcaven la vida privada dels seus habitants. D’altra banda, com a segon focus de l’el·lipse, hi havia la seva inclinació natural cap a una existència tranquil·la a la riba del Nil, el gran riu, columna vertebral del país, font de vida i de riquesa.

En els dos aspectes citats, el religiós i el profà, destacà l’ús dels cosmètics i dels perfums. Els encarregats d’elaborar-los eren els sacerdots que vivien prop dels temples i tenien els seus laboratoris en una de les seves dependències, on s’elaboraven els ungüents i les aromes que utilitzaven amb profusió en les cerimònies religioses.

En un baix relleu del temple d’Edfú, es poden veure escrites en jeroglífics moltes de les fórmules que es feien servir per a la composició dels perfums. El seu ús en la litúrgia era imprescindible. Cada dia, al matí, un sacerdot entrava a l’estança sagrada del temple i, després de prostrar-se davant l’estatueta del déu que s’hi venerava, l’ungia amb ungüent olorós i el perfumava amb encens.

La mateixa cerimònia es feia quan el faraó acudia al temple o quan participava en les solemnes processons que, periòdicament, se celebraven des de Luxor a Karnak i les quals el faraó, amb la cara resplendent pel maquillatge, presidia amb pompa i majestat, acompanyat per tota la cort i per més de dues-centes donzelles que amb peveters fumejant a les mans, perfumaven tot el recorregut. Cap poble havia usat, fins aleshores, tants perfums en els esdeveniments socials. Per cert, ens cal destacar com a curiositat el costum inèdit introduït per les dones de l’alta societat d’Egipte de posar-se sota les perruques, que habitualment portaven, uns anomenats “cons de perfums”, fets amb greix mesclat amb perfums, que s’anava fonent amb la calor corporal i ambiental, al temps que perfumaven el cos de les qui els portaven. No degué resultar un sistema gaire pràctic, perquè no s’utilitzà en cap civilització posterior. S’ha dit que en la seva vida quotidiana el poble egipci fou el més net de la història.

Acostumats a les ablucions diàries que es feien en llevar-se i abans de menjar qualsevol cosa, els agradava tant a les dones com als homes, presentar-se nets i endreçats en tot moment, el que propiciava no sols la higiene sinó l’ús de cosmètics i perfums. Fins i tot els soldats en temps de guerra portaven penjats del cinturó uns petits flascons d’oli, per cuidar-se el cabell i la pell de la sequedat del clima. Moltes de les primeres matèries utilitzades les obtenien d’altres països en expedicions comercials o incursions militars. El lloc preferit per les primeres, el regne de Pount, en l’actual Somàlia, al que anomenaven el “regne de totes les aromes”. Entre les cerimònies religioses hem de destacar el de la momificació dels cadàvers que pretenia preservar-los per tota l’eternitat. En la celebració d’aquest ritus es feien servir gran varietat d’ungüents i altres matèries odorants.

El primer faraó que organitzà una expedició a Pount, fou Sahuré, però el viatge més conegut tingué lloc en temps de l’única dona que ostentà el títol de faraó; es deia Hashepsut i, en aquesta expedició, entre una gran quantitat de riqueses, portaren quaranta arbres de mirra que feu plantar en els jardins del seu palau de Deir el Bahari, on, en un gran relleu sobre una de les façanes es mostra gràficament aquest viatge comercial en tot detall. Els egipcis guardaven els seus perfums en flascons dels més diversos materials, or i metalls preciosos, pedres dures, cristall de colors obtingut pel mètode del nucli de sorra, etc., però els més freqüents foren els d’alabastre que els proporcionava el veí desert de Líbia, Els més corrents tenien formes senzilles, però alguns eren veritables obres d’art, com els que es trobaren en la tomba de Tutankhamon i que es poden admirar al museu del Caire.